Protegeixo el record del temps que vàrem compartir juntes. Et vaig veure asseguda a la taula del costat en el local que freqüento. Et mirava de gairell. Em vas semblar tan atractiva que en sortir vaig seguir-te. El balanceig del teu caminar en va portar fins a la terminal d'autobusos, i per allargar el temps vaig pujar darrere teu. No vaig dir-te res, però almenys vaig saber on tancaves la nit.
Al restaurant vaig anar sovint tantes vegades com esperances tenia per retrobar-te. Fins que així va ser. A partir de llavors, viure juntes, estimar-nos i parlar molt, no sé si per aquest ordre, i lluità plegades per canviar les coses. Som filles d'una família i una societat farisea, de guardar les aparences, que defensen una normalitat maleïda, amb la que volen enterrar-nos en el silenci.
No em puc creure el que ha passat.
La gent, en veure'm tan afectada pregunten a la teva família _ aquesta, qui és?_ Ah!, aquesta era la seva secretària. Negant la nostra relació.
En un racó d’amagat m'acaben de lliurar la teva cadena d'or.
En l'abisme de tanta solitud, em quedo gèlida com tu, en aquesta sala de vetlla.
*********************************
Relato publicado para el 9è Concurs de Microrelats “Dones veu a les dones?” 2023
Parc Antiga Cerveseria (Montiu, 22) Diumenge 23 de abril a las 17h
*******************************
