SOY ELLA Anna Jorba Ricart

Tengo una pequeña ventana encendida en la mano. La miro nada más despertar. A partir de ese momento, me entra el mundo a todas horas: las noticias, las caras, las vidas de otros, las tragedias, las celebraciones, las opiniones de personas que no conozco y que, sin embargo, a veces consiguen alterar mi día o, simplemente, enseñarme algo útil. Me he acostumbrado a estar disponible, a contestar rápido, a mirar antes de sentir, como si quisiera retener las imágenes que se me muestran, una tras otra, de manera constante.  Hoy me he parado a pensar y siento que algo se me escapa. No sé exactamente qué es. Quizás son los momentos que dejo de compartir con mi pareja, las conversaciones que se pierden, los pensamientos que se quedan dentro de mí. He empezado a dejar el teléfono, salir a caminar y desconectarme. Siento una especie de vacío. Como cuando fumaba y no podía salir a la calle si no llevaba el paquete de tabaco encima. Esa sensación absurda de haber olvidado algo importante,...

La noteta de la meva no-teta Porto a la butxaca de l’ànima un paper petit, plegat, una noteta breu que em recorda una circumstància vital. Hi ha escrita una frase curta, suau com un fil de llum al matí; a vegades pesa i a vegades no pesa, tan sols respira. La llegeixo amb els ulls de la memòria, que encara recorda el que hi havia abans i que ara és un espai de silenci. Un silenci que he d’estimar i que he d’aprendre a escoltar. La noteta fa referència al que ara no hi és i abans hi havia; les dues coses continuen bategant i és la tendresa que em salva. Jo a aquest espai l’anomeno " no-teta" . Ho dic en veu baixa, acariciant l’absència perquè no es trenqui més. La " no-teta"  no és buidor: és memòria viva, és la cicatriu que s’ha convertit en mapa que ha deixat sola la seva companya, i el meu cos ha après un nou idioma per estimar aquesta absència, aquesta buidor, aquesta pèrdua. La pèrdua no m’ha robat la capacitat de donar: vull donar llum, vull donar calma, donar...

CAIXA D’EXPERIÈNCIES Tinc la caixa de les experiències tan plena de records, d’oblits i de melancolies que, a vegades, se’m fa feixuc tan sols mirar-la. La caixa de llautó de la meva àvia, amb el seu nom gravat — Aurora —, és molt més que un objecte antic. És un cofre del temps, un petit santuari que conté els batecs silenciosos d’una vida sencera. La seva superfície, marcada pel pas dels anys, conserva una lluentor tènue, com si la memòria mateixa hi hagués deixat una pàtina d’or vell. Quan la llum hi cau, sembla que desperti i torni a brillar amb la calidesa d’un record. En obrir-la, un suau perfum de naftalina i paper envellit s’escapa, barrejat amb l’olor persistent de fusta i metall. A dins, s’hi amaguen tresors menuts: cartes escrites amb una cal·ligrafia que ja no s’ensenya, fotografies en blanc i negre on el somriure dels qui ja no hi són es manté intacte, un didal de plata que encara guarda la forma dels seus dits, i un rosari de comptes gastats per les pregàries. Cada objec...

REFLEXIONES BREVES DE GRANDES INSTANTES A veces, un instante basta para dejar una huella. En esta entrada comparto textos breves, frases sueltas y pensamientos que nacen de momentos cotidianos, emociones intensas o silencios que dicen más que mil palabras. Pequeñas reflexiones sobre la vida, escritas sin prisa, pero con sentido. *********************** LLAGRIMES Les meves llàgrimes són aquestes gotes que espero fertilitzin l'àrid terreny de la meva nostàlgia. ****************** UN DIA DE PLUJA Ella estava trista, sumida en la boira. Per consolar-la, em vaig beure el seu plor. *********************** VUELOS ALTOS Volamos tú y yo con luz propia… y brillamos *********************** SIN CADENAS Ni un eslabón de tu cadena me esclaviza. *********************** CUANDO EL FUEGO ARDE EN SILENCIO   Al margen de lo que pienso, estás allí, como un susurro que el viento arrastra.  Al margen de lo que siento, también, como sombra que se escapa entre mis dedos.  El tiempo ...

LA MEVA PORTA  El text reflecteix un cor que ha decidit tancar definitivament la porta a qui l’ha ferit, una barrera que no és només física sinó també emocional i simbòlica. La veu narrativa construeix un mur de fermesa i menyspreu davant l’arrogància, l’avarícia i els danys infligits per l’altra persona. Cada repetició —“Trobaràs la meva porta tan tancada que no te l'obriré”— es converteix en un mantra de resistència, un eco de la decisió irrevocable de no cedir davant súpliques ni excuses. És un text de memòria i confrontació, on es repassen ferides passades, menyspreus i traïcions, mentre es reconeix el buit que l’altre va deixar al seu entorn, anticipant el seu possible penediment. La prosa té un ritme gairebé ceremonial, com una advertència i un lament alhora: ferm, implacable i poètic, transformant el rebuig en un acte de poder personal i de protecció del propi espai emocional. Si tens consciència,  que ho dubto pel nivell de la teva supèrbia, i algun dia vols tornar. ...

Con el adiós a Barcelona, te digo adiós a ti. Barcelona, ciudad de sueños y contrastes que han dejado huella en mi alma. He recorrido tus calles, he besado la brisa marina y me he empapado de tu vibrante energía. Musa de artistas, tu Gaudí me elevó al cielo, tu Tàpies y Picasso me enredaron en sueños surrealistas y tu Boquería me brindó productos de sabores singulares para tu rica cocina, la cual ha deleitado mi paladar en el divino gusto, sí, sí, con el placer de comer, uno de los pocos placeres que conservo intacto a pesar del paso del tiempo. Dejo atrás la Sagrada Familia, el Park Güell, el bullicio de las Ramblas, la Barceloneta, el barrio del Guinardó... Aunque me alejo físicamente, siempre seré parte de tu mosaico multicolor: lo vivido, lo sufrido, el amor, el desamor, el miedo y el valor, la plenitud, el vacío, el hola y el adiós. Debo seguir mi camino para perseguir nuevos sueños que ahora forjaré en otra tierra. Me llevo todo en un recoveco del alma que cobijaré con mimo. S...

Convocat per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), amb la col·laboració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.  Els relats han de fer referència al lema: “Amb la llengua a la maleta”. ********** El viatge Estic fent paquets d'apunts, notes, escrits i llibres de coneixement de la meva llengua, marginada per restriccions de subordinació en el meu entorn, i omplo la maleta que acabo de deixar oberta sobre la taula braser del dormitori. M’adono que cada vegada necessito menys coses, però en el doble fons perfumat d'espígol, fico els meus secrets protegits, per tal que no tornin a ser traïts per aquells que deien ser amics. En aquest viatge m’endinsaré en la maduresa. No fugiré de res, ni de ningú, tampoc de mi mateixa, amb les pors que m'han fet emmudir la veu i les paraules, enterrant-les en un món de silencis. La maleta m'observa amb posat irònic i amb un somriure burleta sembla dir-me:  ja era hora!_ Soc plena i no cal que esperis més. _...

PARC DE (A)TRAÏCIONS Aquesta història va començar quan l'Andreu va sortir de treballar més aviat i per sorpresa, em va convidar a la fira. Feia dies que tot ho tenia planejat. Des de casa vam agafar el metro fins a la plaça Dr. Andreu i caminant una mica més amunt de La Rotonda, el tramvia blau, que tantes vegades de joves havíem pujat per anar a dinar al costat de la cocteleria, i després, a la tarda, ballar a la discoteca des d'on gaudíem de la panoràmica de Barcelona.  La parada del tramvia està davant de la casa d’en Carles, l'amic que tocava el banjo, amb el que junt amb el Ramon i jo, vàrem formar un grup musical: El Clan 3, i cantàvem cada diumenge a Ràdio Barcelona, en el programa de Salvador Escamilla. Quins records!  En Carles va ser qui ens va presentar i des de llavors no ens hem separat mai.  Ens vam muntar en la Cuca de llum fins al Parc d'atraccions. El cel també era blau i amb intensa llum i es respirava un aire més pur que altres dies.   Tot ten...

CONCURS DE RELATS 2023 ASSOCIACIÓ DE COMERCIANTS DEL GUINARDÓ EIX GUINARDÓ CALAIX DE RECORDS Cada vegada que pujo per l'empinat carrer Cartagena, veig enfront, la teva casa. Dirigeixo el meu pensament a l'interior del finestral, privilegiat mirador des d'on es veu tot Barcelona, m'endinso per la façana cap al menjador, la sala, els dormitoris, m'omplo de records. Aquesta mirada endins em fa sentir melangia de quan es va detenir el temps en aquelles parets.  El temps es va aturar en el teu sofà color malva, en la taula braser de faldilles estampades, en el butacó de coixí enfonsat al costat del telèfon, on esperaves cada tarda la meva trucada, en els sabons de lavanda que perfumaven la teva roba. El temps es va parar en el teu dormitori, amb la solitud i el buit del costat dret del teu llit, en la llibreta que vas deixar amb el punt de pàgina brodat per mi i sota la funda d'unes ulleres que ja no servien per als teus ulls cansats. Es va quedar quiet el temps en e...

UN DIMARTS SENSE PRESSES Presentat a l'abril del 2023 en RC Relats en català. XIII Concurs de Microrelatsa la ràdio. Tema La sort. Subtema: Malaestrugança Foto de Església romànica i cementiri d'Isil Avui he sortit de casa per treure'm del cap uns pensaments que m'angoixen. M'he adonat que d'ençà que va morir la Georgina, per omplir el seu vuit, he estat ocupant el seu costat de llit i des de llavors m'aixeco sempre amb el peu esquerre. Tot plegat em crea desventura i m'hauré de canviar. Passejo pel camí de matolls i freixes fins al banc de pedra davant del riu, a on m’assec a descansar. A l'altra ribera veig l'església romànica, l'absis dreçat i les mènsules esculpides de la cornisa. Oh Déu meu!, entre les canyes m’ha semblat veure el gat negre de la Palmira, que no sé que fa tan lluny de casa. Sento la remor de l'aigua, entapissada d’escuma blanca per la bravura, que s'afanya fugint cap avall per alliberar el seu cabal en la grandàr...

COMIAT   Protegeixo el record del temps que vàrem compartir juntes. Et vaig veure asseguda a la taula del costat en el local que freqüento. Et mirava de gairell. Em vas semblar tan atractiva que en sortir vaig seguir-te. El balanceig del teu caminar en va portar fins a la terminal d'autobusos, i per allargar el temps vaig pujar darrere teu. No vaig dir-te res, però almenys vaig saber on tancaves la nit.  Al restaurant vaig anar sovint tantes vegades com esperances tenia per retrobar-te. Fins que així va ser. A partir de llavors, viure juntes, estimar-nos i parlar molt, no sé si per aquest ordre, i lluità plegades per canviar les coses. Som filles d'una família i una societat farisea, de guardar les aparences, que defensen una normalitat maleïda, amb la que volen enterrar-nos en el silenci.   No em puc creure el que ha passat.  La gent, en veure'm tan afectada pregunten a la teva família _ aquesta, qui és?_ Ah!, aquesta era la seva secre...

ACCEPTACIÓ XIII CONCURS ARC DE MICRORELATS «LA SORT»  En este enlace  RC Relats en català   EL MIRALL enviado el 18 de febrero de 2023 con seudónimo Atzabeja L'empresa d'enviaments m'acaba de portar a domicili el paquet ben embalat en una capsa de cartó. Enlairo l'etiqueta amb les meves dades per a resguardar la privacitat, retiro el paper, la protecció de bombolles i plego tot per dipositar-lo després en el contenidor. És gran, em veig de cos sencer, és ovalat i amb marcs de fusta. Preparo els estris per foradar la paret, la broca i un clau d'escàrpia adequat per a instal·lar-lo jo mateixa. Encara que soc una persona escèptica, amb cautela encreuo els dits per tal que no es trenqui, que ja se sap la mala astrugància que dona manipular un mirall. Han passat dies i no estic contenta. Reconec que el seu reflex no enganya, que s'ajusta a la realitat, però s'obstina a mostrar-me l'ombra del que vaig ser i m'ensenya coses que no agraden, com l'entrece...

CAPVESPRES VIDEO TEXTO Y VOZ DE ANNA JORBA RICART EN YOUTUBE Relato Ganador del I Concurs de Relatos Curts Sant Jordi 2022 ASSOCIACIÓ DE COMERCIANTS DEL GUINARDÓ En Libreria Cariteu de Mare de Deu de Montserrat  39 de Barcelona Jurado:  Marta Noviembre y  Xavier Ballester Finalistas mencionados:  Marta Marsé con el relato:"Mai vérmella" Josep Palau con el relato: "Adaptar-se o morir" Art de vireo con el relato: "Consol, treball"  CAPVESPRES Estem al mes de juny, que anticipa les primeres calors, presagiant el que després serà un implacable estiu. El parc llueix esplèndid, amb l'encant que la primavera en un ventall de colors engalana als racons de plantes i flors. Aquests racons on anem a les tardes buscant tranquil·litat. Per l'avinguda la veig com va baixant poc a poq uet.  És com una figureta menuda i fràgil que s'acosta a mi. Ella, amb la seva vista afeblida, només em veu quan està a la meva alçada, ja molt a prop.  M'agafa de la mà i ...

MIRADES PERDUDES T’he vist al fons del vagó. Avui el trajecte m’ha semblat més llarg. I més fosc. Estàs asseguda, capficada, amb els ulls abaixats davant d’aquella petita claror que et banya la cara. El sostens entre les mans amb una delicadesa que abans em reservaves a mi. De tant en tant, els teus dits es mouen sobre la pantalla, com si hi escrivissin alguna cosa que jo ja no sé llegir. No sé quan va començar. Potser va ser tan gradual que no vam tenir temps d’adonar-nos-en. Una mirada menys. Una conversa interrompuda. Un silenci que abans no existia. Només sé que, un dia, allò que havia vingut al món per acostar-nos va començar a posar distància entre nosaltres. Quan ens vam conèixer, ens sobraven les paraules. Al metro, cada matí, parlàvem mentre el tren s’empassava les estacions. Els diumenges agafàvem el Funicular de Montjuïc i pujàvem fins als jardins de Miramar, on la ciutat s’estenia als nostres peus i nosaltres encara teníem tot el temps del món. Ens miràvem. Això fèiem. Ens ...

Rutines Otras Rutinas Previsible Mensaje acristalado RUTINES Un dia em vaig adonar dels teus silencis. No tenies res a dir. Va començar a molestar-te la meva conversa i el teu silenci es va fer meu. Un dia em vaig adonar de la teva indiferència. No t'interessava res. Va començar a molestar-te el meu interès i la teva indiferència es va fer meva. Un dia em vaig adonar de la teva fredor. No l'evitaves. Van començar a molestar-te les meves demandes i la teva fredor es va fer meva. Un dia em vaig adonar de la teva apatia. Sense ganes de res. Va començar a molestar-te la meva activitat i la teva apatia es va fer meva. Ens vam posar al límit, fins que vàrem travessar la frontera després de la qual no hi ha retorn. Ja som silenci, indiferència, fredor, apatia. Traducción: Un día me di cuenta de tus silencios. No tenías nada que decir. Empezó a molestarte mi conversación y tu silencio se hizo mío. Un día me di cuenta de tu indiferencia. No te inmutabas por nada. Em...

EL TEU BUIT El text “El teu buit” és una reflexió intensa i emotiva sobre la solitud, la frustració i la desconnexió emocional. L’autor o narrador exposa amb cruesa la necessitat constant de l’altre de omplir un buit interior amb gent i possessions, tot destacant la superficialitat i la hipocresia que percep en la seva actitud. És un text carregat de ressentiment i desencís, que contrasta la riquesa material amb la manca de valors essencials de la vida: amor, amistat, companyia i fills. A través d’una veu directa i acusadora, es transmet un sentiment de decepció profunda i un adéu definitiu, deixant clar que la relació ha estat només un error i que el buit de l’altre no serà omplert pel narrador. Necessites omplir el teu buit interior sempre envoltada de gent.  No saps estar sola.  I a més et sobra supèrbia, mentida i hipocresia... que d'això la teva ànima està plena.  No seré jo qui de nou s'acosti a tu.  Mai més   M'ensenyaràs tu matemàtiques?  Amb i...

DESITJOS DE PUNT FINAL  Aquest país em va brindar treball, em va enriquir amb la seva romànica llengua, em va ensenyar els valors cabdals de la vida, i per agrair el llegat que vaig rebre, és on vull quedar-me per sempre. Per això, estimada filla, t'exposo alguns detalls de la meva última voluntat:  El nínxol que vaig adquirir a Montjuïc i que està al teu nom, el poses en venda. No ho necessitaràs perquè he optat per la incineració que és més barata. Així no hauràs de pagar les taxes de manteniment del cementiri. Tria un taüt de cartó que imita la fusta i ningú s'adonarà.  L'urna biodegradable per a poder diluir-me en el Mediterrani. Amb permís de les autoritats, em tires amb discreció i si es tenyeixen les aigües de negra atzabeja, que sàpigues que és per les meves dolentes accions. Els remordiments m'acompanyaran fins a la mort.  Tot això no és ser garrepa, és desprendre'm de l'innecessari.  Ah!, filleta meva!, que has heretat l'afecte a aquesta terra, rec...

Buscadores de setas Aquella mañana de viernes, el tráfico parecía conspirar con nuestra impaciencia: una afluencia de coches mayor de lo habitual avanzaba lentamente hacia la misma seductora destinación, la Sierra de Falgars, en el corazón del Berguedà. Por una carretera comarcal, sin asfaltar, íbamos subiendo montaña arriba, bordeando laderas, hasta encontrar el punto conocido donde iniciaríamos la marcha a pie. Atrapados por la belleza del paisaje, divisando a lo lejos el macizo del Pedraforca, sentíamos lo esencial para cualquier mañana memorable: compañía, amistad, ilusión, risa. Y aquel día, como a veces ocurre solo con la naturaleza, nos llegaba un regalo inesperado: la transformación de los colores, del verde al rojizo, del marrón al cobre, una paleta viva que el bosque nos ofrecía generoso. Como decía Albert Camus, “La primavera más difícil de soportar es el otoño”, quizás porque cada hoja que cae es un recordatorio de que todo pasa y todo vuelve. Nos adentrábamos entre pinos, ...