Entradas

Mostrando las entradas etiquetadas como Mirades perdudes

DES-CO-NEC-TAR. Mirades perdudes

Imagen
Tengo una pequeña ventana encendida en la mano. La miro nada más despertar. A partir de ese momento, me entra el mundo a todas horas: las noticias, las caras, las vidas de otros, las tragedias, las celebraciones, las opiniones de personas que no conozco y que, sin embargo, a veces consiguen alterar mi día o, simplemente, enseñarme algo útil. Me he acostumbrado a estar disponible, a contestar rápido, a mirar antes de sentir, como si quisiera retener las imágenes que se me muestran, una tras otra, de manera constante.  Hoy me he parado a pensar y siento que algo se me escapa. No sé exactamente qué es. Quizás son los momentos que dejo de compartir con mi pareja, las conversaciones que se pierden, los pensamientos que se quedan dentro de mí. He empezado a dejar el teléfono, salir a caminar y desconectarme. Siento una especie de vacío. Como cuando fumaba y no podía salir a la calle si no llevaba el paquete de tabaco encima. Esa sensación absurda de haber olvidado algo importante,...

Mirades perdudes. Concurs TMB

Imagen
MIRADES PERDUDES T’he vist al fons del vagó. Avui el trajecte m’ha semblat més llarg. I més fosc. Estàs asseguda, capficada, amb els ulls abaixats davant d’aquella petita claror que et banya la cara. El sostens entre les mans amb una delicadesa que abans em reservaves a mi. De tant en tant, els teus dits es mouen sobre la pantalla, com si hi escrivissin alguna cosa que jo ja no sé llegir. No sé quan va començar. Potser va ser tan gradual que no vam tenir temps d’adonar-nos-en. Una mirada menys. Una conversa interrompuda. Un silenci que abans no existia. Només sé que, un dia, allò que havia vingut al món per acostar-nos va començar a posar distància entre nosaltres. Quan ens vam conèixer, ens sobraven les paraules. Al metro, cada matí, parlàvem mentre el tren s’empassava les estacions. Els diumenges agafàvem el Funicular de Montjuïc i pujàvem fins als jardins de Miramar, on la ciutat s’estenia als nostres peus i nosaltres encara teníem tot el temps del món. Ens miràvem. Això fèiem. Ens ...

Entradas populares de este blog

Yo y mis gafas

Sobrevivo a un burofax. Video

No pido permiso por existir. Edadismo, vejez

¿Dónde te has metido?

Los recuerdos regresan

La amistad

Alas de calma. Fundación la Caixa Concurso 2025

El baúl de mi profesión

La demanda que no debió existir

Una Navidad en zapatillas

Entradas populares de este blog

Cuentos enfrentaDOS en Navidades tóxicas Instrucciones para matar a una madre El cuento de navidad El hijoputa. Concurso Revista Zenda

Capvespres.Associació de comerciants del Guinardó

Amoríos de tablao en un pueblo de Andalucía.Para Viernes creativo

Lista de premios menciones publicaciones

Entradas populares de este blog

No pido permiso por existir. Edadismo, vejez

Sobrevivo a un burofax. Video

La demanda que no debió existir

Una Navidad en zapatillas

La noteta de la meva no-teta

La sangre que no fue familia

Adamuz: La tragedia del tren que detuvo los latidos

La cannabica

Amanecer en el ocaso.Fundación la Caixa Concurso 2025

Lo que el viento no se lleva