La caixa de l'àvia, de la mare i meva
CAIXA D’EXPERIÈNCIES Tinc la caixa de les experiències tan plena de records, d’oblits i de melancolies que, a vegades, se’m fa feixuc tan sols mirar-la. La caixa de llautó de la meva àvia, amb el seu nom gravat — Aurora —, és molt més que un objecte antic. És un cofre del temps, un petit santuari que conté els batecs silenciosos d’una vida sencera. La seva superfície, marcada pel pas dels anys, conserva una lluentor tènue, com si la memòria mateixa hi hagués deixat una pàtina d’or vell. Quan la llum hi cau, sembla que desperti i torni a brillar amb la calidesa d’un record. En obrir-la, un suau perfum de naftalina i paper envellit s’escapa, barrejat amb l’olor persistent de fusta i metall. A dins, s’hi amaguen tresors menuts: cartes escrites amb una cal·ligrafia que ja no s’ensenya, fotografies en blanc i negre on el somriure dels qui ja no hi són es manté intacte, un didal de plata que encara guarda la forma dels seus dits, i un rosari de comptes gastats per les pregàries. Cada objec...
