CAIXA D’EXPERIÈNCIES
Tinc la caixa de les experiències tan plena
de records, d’oblits i de melancolies
que, a vegades, se’m fa feixuc tan sols mirar-la.
La caixa de llautó de la meva àvia, amb el seu nom gravat —Aurora—, és molt més que un objecte antic. És un cofre del temps, un petit santuari que conté els batecs silenciosos d’una vida sencera. La seva superfície, marcada pel pas dels anys, conserva una lluentor tènue, com si la memòria mateixa hi hagués deixat una pàtina d’or vell. Quan la llum hi cau, sembla que desperti i torni a brillar amb la calidesa d’un record.
En obrir-la, un suau perfum de naftalina i paper envellit s’escapa, barrejat amb l’olor persistent de fusta i metall. A dins, s’hi amaguen tresors menuts: cartes escrites amb una cal·ligrafia que ja no s’ensenya, fotografies en blanc i negre on el somriure dels qui ja no hi són es manté intacte, un didal de plata que encara guarda la forma dels seus dits, i un rosari de comptes gastats per les pregàries. Cada objecte és una història, una porta que s’obre cap a un moment de la seva vida, una emoció que encara respira entre les ombres del temps.
De vegades penso que aquella caixa conté molt més que records; conté també silencis, esperances i pors que mai no va dir en veu alta. Cada arruga en el llautó és un ressò del seu riure, de les seves preocupacions i del seu esperit indestructible. Quan hi passo els dits, sento que la seva energia encara hi habita, com si les seves mans encara la protegissin.
Per a mi, no és només una caixa: és un pont entre generacions. En ella hi trobo la presència viva de la meva àvia, la dolçor de la meva mare i, ara, una part de mi mateixa. He començat a afegir-hi records meus, petits fragments de vida que continuaran la seva història. Potser algun dia algú altre l’obrirà i hi descobrirà, entre el metall i el silenci, el fil invisible que ens uneix a tots: la memòria.
********
Ara, la caixa de la meva àvia reposa a la meva tauleta, discreta però present, com una mirada que m’acompanya. Quan l’obro, ja no hi trobo només el seu passat, sinó també una part del meu present. Entre les seves cartes i fotografies, he començat a afegir-hi petits fragments de la meva vida: un bitllet de tren d’un viatge inesperat, una polsera trencada, una fulla seca que vaig guardar sense saber per què.
Cada objecte nou que hi deixo és un pont entre el que vaig ser i el que soc. No vull que la caixa sigui només un refugi de records antics, sinó també un espai viu, que respiri amb mi. Hi guardo silencis, somriures i algun secret; hi deixo allò que no sé com dir, perquè sé que ella —la meva àvia— sabria escoltar-ho sense jutjar.
A vegades penso que aquesta caixa és com un cor compartit: ha bategat a les seves mans, després a les de la meva mare, i ara a les meves. I potser un dia bategarà a unes altres. No sé qui l’obrirà quan jo ja no hi sigui, però m’agrada imaginar que hi trobarà una història feta de petits gestos i d’estimació.
Perquè, al final, la vida és això: una successió de caixes dins d’altres caixes, plenes d’instants, de noms i de silencis. I totes, d’alguna manera, parlen del mateix: de la necessitat humana de recordar per no desaparèixer del tot.
Comentarios