CONCURS DE RELATS 2023
ASSOCIACIÓ DE COMERCIANTS DEL GUINARDÓ
EIX GUINARDÓ
CALAIX DE RECORDS
Cada vegada que pujo per l'empinat carrer Cartagena, veig enfront, la teva casa.
Dirigeixo el meu pensament a l'interior del finestral, privilegiat mirador des d'on es veu tot Barcelona, m'endinso per la façana cap al menjador, la sala, els dormitoris, m'omplo de records. Aquesta mirada endins em fa sentir melangia de quan es va detenir el temps en aquelles parets.
El temps es va aturar en el teu sofà color malva, en la taula braser de faldilles estampades, en el butacó de coixí enfonsat al costat del telèfon, on esperaves cada tarda la meva trucada, en els sabons de lavanda que perfumaven la teva roba. El temps es va parar en el teu dormitori, amb la solitud i el buit del costat dret del teu llit, en la llibreta que vas deixar amb el punt de pàgina brodat per mi i sota la funda d'unes ulleres que ja no servien per als teus ulls cansats. Es va quedar quiet el temps en els objectes més simples, que van sobreviure després d'anar-te'n, el got d'aigua que tal vegada et va calmar la set en un últim glopet o les molles del pa que van quedar escampades sobre la taula de la cuina.
El temps es va detenir en els miralls quan es van jubilar per la teva absència i van deixar de reflectir la teva silueta coqueta, i en els teus armaris, en els teus vestits, en les teves sabates, en totes les coses que conservaves en delicat ordre, en tots els racons de casa teva.
Quan la vaig buidar em vaig emportar un calaix ple de fotografies que fins avui, que han passat uns anys, no he volgut revisar.
Moltes fotos antigues són de persones que no conec, en blanc i negre, i altres, precisament les de color, m'arrosseguen a episodis encara més negres, són les fotos que van omplir la teva vitrina dels qui deien estimar-te, però que mai ho van demostrar i menys quan eres ja velleta. Aquestes fotos les he trencat només veure-les.
Trobo una instantània feta des de la terrassa. Es veu tot Barcelona. Aquests edificis són les joies del Guinardó, per les vistes panoràmiques a la ciutat. La foto té més de quaranta anys. Tot ha canviat. No es veu el pirulí del Mirador de la Torre de les Glòries, les obres de la Sagrada Família estan més enrederides i la silueta de la costa no té res a veure a com és en l’actualitat, ja que han aixecat un munt d'edificis alts per tot el litoral. Barcelona creix cap amunt, cap al cel. Llàstima que el cel sigui cada vegada menys blau i més emboirat per la contaminació.
En la foto no hi són els jardins del Parc d'Armengol. Quan vam venir a viure, en els seus terrenys hi havia cavalls, nosaltres els veiem molt a prop, i a vegades, sobretot a l'estiu, recordo que la casa s'omplia de mosques i arribava una flaire molesta.
Si miro el barri amb els teus ulls, ja no veig la petita bodega de la Verge de Montserrat a on compraves el Priorat semidolç que li agradava al pare, ja no hi és el Paco, ni treballa el Joan de la Zorita, no hi són les monges del meu col·legi el Cardenal Spinola, ni el garatge on aparcava el cotxe, ja que en el seu lloc van posar un supermercat. Ja no està la merceria, ja no està l’Antonio en el Costa d'or ... Ja no hi són tantes coses.
Hi ha unes altres.
Si ara vinguessis amb mi, que soc jo la que porta bastó, passejaríem per davant de la casa de la senyora Pla, te'n recordes que anava cada mes a pagar el lloguer del pàrquing?, veuries la pèrgola, els camins que envolten el parc i un cavall de pedra blanca en record d'aquells veiem, amb els qui investigaven per fer vacunes, et presentaria a la Cristina de la sabateria, que a la de la farmàcia ja la coneixies; et portaria a dinar a l'Escaleta amb la Laura i el Roger que cuina molt bé; assegudes prendríem el sol en un banc a prop de la benzinera, on hi havia una fàbrica de tirafons que tenia els murs ennegrits pel greix que traspuava la maquinària; i ara no cal anar tan lluny per veure el metge de capçalera perquè el consultori està davant de la Plaça Sanllehy i no a la Travessera, com abans.
Les fotos retenen tresors i els ulls en les mirades, tornen a estimar i estimar-se en ells. Voldria veure i viure la imatge maca de la vida i no la caricatura en què a vegades es converteix.
El teu calaix ple de fotos m'ha fet recordar un vers de Bécquer: " l'ànima que pot parlar amb els ulls, també pot fer un petó amb la mirada."
I això és el que he fet avui.
Reviure l'esperit dels que ja no hi són i dels que hi som, dels que varen estimar i dels que estimem amb mirada neta a les nostres gents del barri.
L'ocell de bec groc
************************
Mi participación en la primera edición de este concurso del año 2022 fue con el relato que resultó ganador:
Comentarios