Parc de (A)traïcions




PARC DE (A)TRAÏCIONS


Aquesta història va començar quan l'Andreu va sortir de treballar més aviat i per sorpresa, em va convidar a la fira. Feia dies que tot ho tenia planejat. Des de casa vam agafar el metro fins a la plaça Dr. Andreu i caminant una mica més amunt de La Rotonda, el tramvia blau, que tantes vegades de joves havíem pujat per anar a dinar al costat de la cocteleria, i després, a la tarda, ballar a la discoteca des d'on gaudíem de la panoràmica de Barcelona. 
La parada del tramvia està davant de la casa d’en Carles, l'amic que tocava el banjo, amb el que junt amb el Ramon i jo, vàrem formar un grup musical: El Clan 3, i cantàvem cada diumenge a Ràdio Barcelona, en el programa de Salvador Escamilla. Quins records! 
En Carles va ser qui ens va presentar i des de llavors no ens hem separat mai. 
Ens vam muntar en la Cuca de llum fins al Parc d'atraccions. El cel també era blau i amb intensa llum i es respirava un aire més pur que altres dies. 
 Tot tenint dificultat per caminar, vàrem passejar molt i ell va voler pujar a la Talaia, a l'Avió, a la Muntanya Russa i als Autos de Xoc. Vam riure molt penjats en l'Embruixabruixes i menjant núvols de cotó en el Miramiralls. Va provar sort amb les rifes i en la tómbola li va tocar un peluix de borinot negre. Jo en veure'l i soc supersticiosa, vaig tancar els ulls encreuant els dits i no vaig dir res, però em va posar, com deia la meva mare, de mala bajandí. 
La tarda es presentava divertida fins que en la caseta del tir al colomí va voler posar a prova la seva punteria, un rampell que li va agafar després de baixar del gronxador amb aspecte de vaixell corsari. 
De les escopetes de fira, ja ho sabem, no pots fiar-te mai, fallen tant com les persones. 
Ara està a casa de mala gaita i com el pirata d'en Sabina amb pota de palo, "cara de malo", i un pegat en l'ull que li tapa una inquietant mirada fixa. 
El borinot havia d'haver sigut ros. 

*************************
Relato presentado en el  17è Concurs de Relats Curts de TMB 2023

El jurat del Concurs de Relats Curts de TMB està integrat per:

- Santiago Torres, director de Comunicació de TMB, que actuarà com a President del Jurat.
- Sergi Estudillo, responsable del Gabinet de Premsa de TMB.
- Franco Chiaravalloti, coordinador dels cursos virtuals i professor de conte a l'escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
- Mònica Boix, Biblioteca Francesc Candel de Biblioteques de Barcelona.
- Marta Cano, Gerent de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.
- Xavier Arola, director d'Edita.cat i de l'editorial El Cep i la Nansa.

 

 *******************************

VOLVER AL INICIO DEL BLOG

Calaix de records

CONCURS DE RELATS 2023

ASSOCIACIÓ DE COMERCIANTS DEL GUINARDÓ

EIX GUINARDÓ



CALAIX DE RECORDS

Cada vegada que pujo per l'empinat carrer Cartagena, veig enfront, la teva casa.
Dirigeixo el meu pensament a l'interior del finestral, privilegiat mirador des d'on es veu tot Barcelona, m'endinso per la façana cap al menjador, la sala, els dormitoris, m'omplo de records. Aquesta mirada endins em fa sentir melangia de quan es va detenir el temps en aquelles parets. 

El temps es va aturar en el teu sofà color malva, en la taula braser de faldilles estampades, en el butacó de coixí enfonsat al costat del telèfon, on esperaves cada tarda la meva trucada, en els sabons de lavanda que perfumaven la teva roba. El temps es va parar en el teu dormitori, amb la solitud i el buit del costat dret del teu llit, en la llibreta que vas deixar amb el punt de pàgina brodat per mi i sota la funda d'unes ulleres que ja no servien per als teus ulls cansats. Es va quedar quiet el temps en els objectes més simples, que van sobreviure després d'anar-te'n, el got d'aigua que tal vegada et va calmar la set en un últim glopet o les molles del pa que van quedar escampades sobre la taula de la cuina.
El temps es va detenir en els miralls quan es van jubilar per la teva absència i van deixar de reflectir la teva silueta coqueta, i en els teus armaris, en els teus vestits, en les teves sabates, en totes les coses que conservaves en delicat ordre, en tots els racons de casa teva. 
Quan la vaig buidar em vaig emportar un calaix ple de fotografies que fins avui, que han passat uns anys, no he volgut revisar.
Moltes fotos antigues són de persones que no conec, en blanc i negre, i altres, precisament les de color, m'arrosseguen a episodis encara més negres, són les fotos que van omplir la teva vitrina dels qui deien estimar-te, però que mai ho van demostrar i menys quan eres ja velleta. Aquestes fotos les he trencat només veure-les.

Trobo una instantània feta des de la terrassa. Es veu tot Barcelona. Aquests edificis són les joies del Guinardó, per les vistes panoràmiques a la ciutat. La foto té més de quaranta anys. Tot ha canviat. No es veu el pirulí del Mirador de la Torre de les Glòries, les obres de la Sagrada Família estan més enrederides i la silueta de la costa no té res a veure a com és en l’actualitat, ja que han aixecat un munt d'edificis alts per tot el litoral. Barcelona creix cap amunt, cap al cel. Llàstima que el cel sigui cada vegada menys blau i més emboirat per la contaminació.
En la foto no hi són els jardins del Parc d'Armengol. Quan vam venir a viure, en els seus terrenys hi havia cavalls, nosaltres els veiem molt a prop, i a vegades, sobretot a l'estiu, recordo que la casa s'omplia de mosques i arribava una flaire molesta.
Si miro el barri amb els teus ulls, ja no veig la petita bodega de la Verge de Montserrat a on compraves el Priorat semidolç que li agradava al pare, ja no hi és el Paco, ni treballa el Joan de la Zorita, no hi són les monges del meu col·legi el Cardenal Spinola, ni el garatge on aparcava el cotxe, ja que en el seu lloc van posar un supermercat. Ja no està la merceria, ja no està l’Antonio en el Costa d'or ... Ja no hi són tantes coses.
Hi ha unes altres.
Si ara vinguessis amb mi, que soc jo la que porta bastó, passejaríem per davant de la casa de la senyora Pla, te'n recordes que anava cada mes a pagar el lloguer del pàrquing?, veuries la pèrgola, els camins que envolten el parc i un cavall de pedra blanca en record d'aquells veiem, amb els qui investigaven per fer vacunes, et presentaria a la Cristina de la sabateria, que a la de la farmàcia ja la coneixies; et portaria a dinar a l'Escaleta amb la Laura i el Roger que cuina molt bé; assegudes prendríem el sol en un banc a prop de la benzinera, on hi havia una fàbrica de tirafons que tenia els murs ennegrits pel greix que traspuava la maquinària; i ara no cal anar tan lluny per veure el metge de capçalera perquè el consultori està davant de la Plaça Sanllehy i no a la Travessera, com abans.

Les fotos retenen tresors i els ulls en les mirades, tornen a estimar i estimar-se en ells. Voldria veure i viure la imatge maca de la vida i no la caricatura en què a vegades es converteix.
El teu calaix ple de fotos m'ha fet recordar un vers de Bécquer: " l'ànima que pot parlar amb els ulls, també pot fer un petó amb la mirada."
I això és el que he fet avui.
Reviure l'esperit dels que ja no hi són i dels que hi som, dels que varen estimar i dels que estimem amb mirada neta a les nostres gents del barri.



L'ocell de bec groc

************************

Mi participación en la primera edición de este concurso del año 2022 fue con el relato que resultó ganador:


 *******************************

VOLVER AL INICIO DEL BLOG

Melodía de amor




Una melodía
 brotará de mis manos,
ambas con esmero
quieren ser caricia,
 para tus oídos
y para tu cuerpo.
Es la exquisita armonía
que mereces.
Y de mi boca,
un beso.



Dibujo de Morteza Katouzian.
شكرا
*******************************************

Un dimarts sense presses




Foto de Església romànica i cementiri d'Isil

UN DIMARTS SENSE PRESSES

Avui he sortit de casa per treure'm del cap uns pensaments que m'angoixen. M'he adonat que d'ençà que va morir la Georgina, per omplir el seu vuit, he estat ocupant el seu costat de llit i des de llavors m'aixeco sempre amb el peu esquerre. Tot plegat em crea desventura i m'hauré de canviar. 
Passejo pel camí de matolls i freixes fins al banc de pedra davant del riu, a on m’assec a descansar. A l'altra ribera veig l'església romànica, l'absis dreçat i les mènsules esculpides de la cornisa. Oh Déu meu!, entre les canyes m’ha semblat veure el gat negre de la Palmira, que no sé que fa tan lluny de casa. 
Sento la remor de l'aigua, entapissada d’escuma blanca per la bravura, que s'afanya fugint cap avall per alliberar el seu cabal en la grandària, igual que jo necessito un sospir profund per alleujar les meves tensions. 
Aquest matí, en l'esmorzar, se m'ha obert el tap del saler en amanir el pa i tomàquet i he hagut de tirar la torrada i fer-me un altre. Són coincidències, ja ho sé, però m'amoïnen. Per evadir-me, segueixo dins del meu cap el ritme dels tocs de campanes del ruïnós campanar d'espadanya que fa anys va deixar de repicar i em distreu el brunzit d'un borinot. Per sort aquesta vegada és ros. 
Soc privilegiat perquè estic envoltat d'un paratge ideal per meditar, per vaguejar, per llegir al costat del cementiri a on descansen els avantpassats del poble i la meva dona, però no vull omplir pas el clot a terra que m'espera al seu costat, no, encara no. 
Oh! Acabo d'adonar-me que avui és dia tretze. Tanco els ulls i encreuo els dits.






XIII Concurs de Microrelatsa la ràdio.
Tema La sort. 
Subtema: Malaestrugança




*******************************************

VOLVER AL INICIO DEL 


Comiat

COMIAT  
Protegeixo el record del temps que vàrem compartir juntes. Et vaig veure asseguda a la taula del costat en el local que freqüento. Et mirava de gairell. Em vas semblar tan atractiva que en sortir vaig seguir-te. El balanceig del teu caminar en va portar fins a la terminal d'autobusos, i per allargar el temps vaig pujar darrere teu. No vaig dir-te res, però almenys vaig saber on tancaves la nit. 
Al restaurant vaig anar sovint tantes vegades com esperances tenia per retrobar-te. Fins que així va ser. A partir de llavors, viure juntes, estimar-nos i parlar molt, no sé si per aquest ordre, i lluità plegades per canviar les coses. Som filles d'una família i una societat farisea, de guardar les aparences, que defensen una normalitat maleïda, amb la que volen enterrar-nos en el silenci.  
No em puc creure el que ha passat. 
La gent, en veure'm tan afectada pregunten a la teva família _ aquesta, qui és?_ Ah!, aquesta era la seva secretària. Negant la nostra relació. 
En un racó d’amagat m'acaben de lliurar la teva cadena d'or. 
En l'abisme de tanta solitud, em quedo gèlida com tu, en aquesta sala de vetlla. 


 *********************************



Relato publicado para el 9è Concurs de Microrelats “Dones veu a les dones?” 2023 


Parc Antiga Cerveseria (Montiu, 22) Diumenge 23 de abril a las 17h





 



 *******************************

VOLVER AL INICIO DEL BLOG

El cultural Poemas 140. Pasiones humanas

Conducido por el poeta Joaquin Perez Azaústre. En el Cultural 140 . Pasiones humanas

Escogido como finalista mi poema:

 Espacio vacío de frías pantallas/que encierran pasiones en horadado abismo/ con palabras veladas de sedoso espejismo.

Me dedica el siguiente comentario:

@AJR Imágenes actuales por las implicaciones que conllevan, en ese "otro mundo" digital que nos saca de la realidad para encerrarnos en otra, seguramente más oscuras. La idea de esa dimensión como "sedoso espejismo" creo que funciona bien.

****************

Así mismo me comenta los siguientes poemas.

Cuerpo y mente/ nido de deseos en el ardor de la pasión/gabán que custodia la frágil desilusión.

@AJR Sobre todo el verso final, con ese "gabán que custodia la frágil desilusión" concentra la creatividad del poema, con un aire sugerente bien matizado.

***************

Paraíso de tu cuerpo desnudo/ galopar sobre lomos de tu piel/ y en la fuente de tu sexo calmar mi sed.

@AJR El erotismo de los cuerpos se muestra aquí con un tono directo y confesional, más de aspiración que de reflejo de una realidad objetiva, como un "paraíso" que se desea. Bien.

*******************

Es posible que el tiempo de desazón secuestre mi pensamiento/desfallece mi intención/ en el recuerdo de tu amor y sexo.

@AJR La confesión alcanza un tono narrativo que se sostiene como discurso objetivo directo, más en la evocación -tercer verso- que en la metáfora, con un discurso comunicativo que funciona.

Estos otros mini-poemas quedaron excluidos.

*** Lascivo deseo bajo tu mirada inquisidora/que con delicadas caricias de suaves manos /van a encender la pasión embriagadora.

*** Oleaje suave de susurros mar adentro/brava proa que surca tu agua/ en pasiones intensas de atardeceres de ensueño




Regreso



REGRESO

Mi mente infiel se escapó deslizándose hacia quimeras sin sentido. 
Se alejó del recelo de la duda. 
Quiso escuchar el gorgorito de otro ave. 
Elevarse con el aleteo de otros vuelos. 
Mimarse con caricias de nueva brisa. 
Adentrarse en un mar de profundidad desnuda. Peligrosa travesía de juego y devaneo. 

El mínimo atisbo de tu ausencia, me dolió tan adentro, que preferí al instante regresar al miedo y al vértigo de ser feliz, en esa mirada tuya que, sin decir nada, lo dice todo.







POR AMOR. J.L.PERALES

 
*******************************************

Todo pasará

Efímero presente. Ya eres pasado. 
Cuesta entretejer un muro que soporte pesadumbres. 
La cicatriz de unos puntos suspensivos 
convertidos en punto y final, 
ha de ser recuerdo en la memoria. 
Un sutil malentendido. 
Que su desazón se disipe en el tiempo. 
Seguimos camino. 
Aunque marcados por un trazo de oscuridad.










Cuesta entretejer un muro que soporte este encierro prolongado donde estoy en puntos suspensivos a la espera de un punto y final. 





*******************************************

VOLVER AL INICIO DEL BLOG