Hi havia un roser que en dates assenyalades se sentia feliç en compartir el color viu i el perfum de les seves flors. Coneixia que cada rosa significava t'estimo, penso en tu, o moltes gràcies per tot.
Ves per on, que un dia en un impuls tal vegada de remordiment, un fill caragirat, va regalar una a la seva mare. Un gest ridícul. Aquella rosa va semblar que només era una tija espinosa. No era una flor acolorida que deia t'estimo, penso en tu o moltes gràcies, perquè aquests sentiments s'acostumen a expressar en el delicat tracte, en els detalls i comportaments del dia a dia, és allò que diu que les obres són amors ...
I el roser va entristir en saber que una de les seves flors, havia sigut l'ofrena d'aquell home buit, per dissimular, de cara a la galeria, la seva habitual indiferència.
